"Pervivencia de la Mitología Clásica en la Cultura Occidental" és un MOOC impartit per la Universitat de Cantabria dins la plataforma de MOOCs de MiríadaX. La introducció al curs la fa el professor José Ramírez Sábada que comença explicant que els grecs van intentar explicar els fenomens naturals però, com no tenien prou coneixements, van inventar unes històries a través de la fantasia i no de la racionalitat. A aquestes històries les anomenem mites i sempre pretenen donar explicacions de molts fenomens que avui dia són explicables per la ciència. Veure el programa del curs.
Les forces sobrenaturals (avui naturals) es van atribuir als déus i, per això, els humans els temien: perquè, per exemple, podien provocar una tempesta i enfonsar-te el vaixell. Com se sentien impotents davant la divinitat, els humans feien sacrificis i ofrenes als déus per obtenir a canvi la seva protecció. I molta gent, cadascú a la seva manera, encara continua creient si fa no fa el mateix.
La mateixa impotència i petitor que sentien davant els déus, sentien els grecs cap a un destí desconegut, que van materialitzar en les Parques, tres dones que controlaven el fil del destí tan d'humans com de déus. Es troba història per éssers naturals, com l'aranya o el llaurer; per fenomens com el ressò de les muntanyes o les estrelles.
A l'època hel·lenística es va compilar tot aquest seguir d'històries que provenien de la tradició oral i que van ser heredades i assimilades pels romans. L'emperador Marc Antoni, per exemple, s'identificava amb Dionís i Còmode, amb Hèrcules. I d'aquesta manera, integrades a la cultura de l'imperi romà, les històries s'estenen per tots els territoris conquerits.
Els cristians, van rebutjar i combatre aquestes històries paganes, que entraven en conflicte amb els seus principis morals.
El professor posa, per fi, l'exemple d'Hèrcules que, segons ell, simbolitza virtuts universals com l'obediència, el servei desinteressat i generós...I és per això que, autors cristians com San Isidoro o el filòsof Boecio, van narrar les seves aventures.
D'aquesta manera, Hèrcules es va integrar a la pròpia història d'occident i, molt especialment, a la història d'Espanya.
Al segle XIV, Dante i Bocaccio recuperen aquestes històries mitològiques i fan les delícies dels seus contemporanis renaixentistes. Es potencia la tradició literària i l'expressió gràfica, construïnt aquest teixit iconogràfic que s'ha perllongat en el temps fins als nostres dies. L'art públic de Barcelona, per exemple, està impregnat d'aquesta tradició iconogràfica mitològica: Hermes és amo i senyor de Barcelona.
L'escultura i la pintura, a l'època del Renaixement italià es comença a nutrir de mites i llegendes. A principis del segle XVII, la influència d'aquestes històries arriba també a la música, i també en queda impregnada.
La música barroca ens parla d'Orfeu, d'Eurídice...però, mantenint-se al llarg del temps, també acaben alimentant la tradició operística del segle XIX.
Les històries que ens narra el cinema també va ser teixides amb els fils de l'herència literària i de les icones que proposaven altres arts com l'escultura, la pintura o la fotografia.
El cinema les recicla i les reformula altrament. Hollywood, a la seva manera, reescriu la història, fins i tot la dels mites. La pel·lícula d'Hèrcules de Disney, per posar un exemple, presenta un heroi sincrètic, a cavall entre el cristianisme i el consumisme.
Com a comentari a la imatge que he triat de la peli d'Hèrcules, comentar que percebem la petjada del pessebre: Josep, Maria, Jesús i bé, el Pegaso que no sé si seria l'àngel de la guarda que es penja a sobre de l'estable o el burro que dóna escalforeta al nen Jesuset...Sigui el que sigui, Pegaso pertany legítimament a dos herois que no són Hèrcules...
Perseu el va fer néixer de la sang de la Medusa...Clar que en un altre mite és Belerofonte qui doma Pegaso i, cavalcant als seus lloms, venç la Quimera. Però el que no és habitual és associar els mites d'Hèrcules a Pegaso. És simplement qüestió de sincretisme iconogràfic, es mesclen diferentes històries per fabricar-ne una altra. I es condensen aconteixements.
Una altra cosa que grinyola de la imatge de Disney és que Hèrcules és fill bastard de Zeus i Alcmena, dona d'Amfitrió.
Hera odiava a Hèrcules i a la resta de fills bastards i amants de Zeus, que eren molts. Zeus seduïa dones com Leda, Alcmena o Dànae, però també nois com Ganímedes. La sexualitat a la Grècia clàssica era una altra cosa...
Si l'heroi es diu Hèrcules o Heracles és perquè significa "La Glòria d'Hera" i qui envia les serps al bressol o qui no para de fer-li la vida impossible no és Hades (associat a Satanàs) sinó Hera, la seva pròpia madrasta...
Cert que al final de les seves peripècies, Hèrcules mor i és ascendit a l'Olimp quan fa les paus amb Hera....però això és al final de la seva vida i no quan neix. La foto de família de Disney, doncs, està impregnada d'aquesta tradicional i cristiana manera de veure la família com un pessebre. La història mitològica, doncs, queda assimilada però diluïda en altres substrats posteriors.
A nivell lingüístic també han quedat rastres d'aquesta petjada mítica. Els dies de la setmana, per exemple, corresponen a déus grecollatins, però també hi ha mots com bacanal o olímpic; noms propis com Helena o Aquiles; i parlem de complexe d'Èdip...La nostra cultura, encara avui dia, està impregnada de mitologia.
Si en vols saber una mica més, fes una ullada al programa i a les lectures.
Si vols començar el curs, vés al mòdul 1: Conceptes bàsics i fonts de la mitologia grega.
 |
Kylix lacónica con Prometeo y Atlas
560-550a.C.Alto 14 cm - diám. 20,2 cm
|
La mateixa impotència i petitor que sentien davant els déus, sentien els grecs cap a un destí desconegut, que van materialitzar en les Parques, tres dones que controlaven el fil del destí tan d'humans com de déus. Es troba història per éssers naturals, com l'aranya o el llaurer; per fenomens com el ressò de les muntanyes o les estrelles.
 |
| Hèrcules amb Tèlef. Còpia romana en marbre d'un original grec del segle IVac. Museus Vaticans. Foto pròpia |
Els cristians, van rebutjar i combatre aquestes històries paganes, que entraven en conflicte amb els seus principis morals.
El professor posa, per fi, l'exemple d'Hèrcules que, segons ell, simbolitza virtuts universals com l'obediència, el servei desinteressat i generós...I és per això que, autors cristians com San Isidoro o el filòsof Boecio, van narrar les seves aventures.
D'aquesta manera, Hèrcules es va integrar a la pròpia història d'occident i, molt especialment, a la història d'Espanya.
Al segle XIV, Dante i Bocaccio recuperen aquestes històries mitològiques i fan les delícies dels seus contemporanis renaixentistes. Es potencia la tradició literària i l'expressió gràfica, construïnt aquest teixit iconogràfic que s'ha perllongat en el temps fins als nostres dies. L'art públic de Barcelona, per exemple, està impregnat d'aquesta tradició iconogràfica mitològica: Hermes és amo i senyor de Barcelona.  |
| http://www.di-arezzo.es/revista/ partitura+cl%C3%A1sica/producto+musical /L%C2%92Orfeo/AVSOP00093.html |
La música barroca ens parla d'Orfeu, d'Eurídice...però, mantenint-se al llarg del temps, també acaben alimentant la tradició operística del segle XIX.
Les històries que ens narra el cinema també va ser teixides amb els fils de l'herència literària i de les icones que proposaven altres arts com l'escultura, la pintura o la fotografia.
El cinema les recicla i les reformula altrament. Hollywood, a la seva manera, reescriu la història, fins i tot la dels mites. La pel·lícula d'Hèrcules de Disney, per posar un exemple, presenta un heroi sincrètic, a cavall entre el cristianisme i el consumisme.
Com a comentari a la imatge que he triat de la peli d'Hèrcules, comentar que percebem la petjada del pessebre: Josep, Maria, Jesús i bé, el Pegaso que no sé si seria l'àngel de la guarda que es penja a sobre de l'estable o el burro que dóna escalforeta al nen Jesuset...Sigui el que sigui, Pegaso pertany legítimament a dos herois que no són Hèrcules...
Una altra cosa que grinyola de la imatge de Disney és que Hèrcules és fill bastard de Zeus i Alcmena, dona d'Amfitrió.
Hera odiava a Hèrcules i a la resta de fills bastards i amants de Zeus, que eren molts. Zeus seduïa dones com Leda, Alcmena o Dànae, però també nois com Ganímedes. La sexualitat a la Grècia clàssica era una altra cosa...
 |
| Hèrcules entrant al regne de l'Olimp. Roma. http://www.theoi.com/Gallery/K4.8.html |
Cert que al final de les seves peripècies, Hèrcules mor i és ascendit a l'Olimp quan fa les paus amb Hera....però això és al final de la seva vida i no quan neix. La foto de família de Disney, doncs, està impregnada d'aquesta tradicional i cristiana manera de veure la família com un pessebre. La història mitològica, doncs, queda assimilada però diluïda en altres substrats posteriors.
A nivell lingüístic també han quedat rastres d'aquesta petjada mítica. Els dies de la setmana, per exemple, corresponen a déus grecollatins, però també hi ha mots com bacanal o olímpic; noms propis com Helena o Aquiles; i parlem de complexe d'Èdip...La nostra cultura, encara avui dia, està impregnada de mitologia.
Si en vols saber una mica més, fes una ullada al programa i a les lectures.
Si vols començar el curs, vés al mòdul 1: Conceptes bàsics i fonts de la mitologia grega.
