Annex 9: Els déus de l'amor_Vídeos MOOC Mitologia i Cultura Occidental

Per a qui vulgui seguir el curs "Pervivencia de la Mitología Clásica en la Cultura Occidental", un MOOC de MiríadaX impartit per la Universitat de Cantabria, aquí aniré desgranant el que vaig aprenent lliurement. El curs és originàriament en espanyol i quan l'he trobat ja era tancat i no hi ha data de reposició. 

Tot i així, a Unican, trobem una assignatura de Mitologia clàssica de la que, dedueixo, s'ha extret el contingut del MOOC. Per tant, el que he fet ha estat anar seguint el contingut dels mòduls de l'assignatura i enriquir-la amb els vídeos del MOOC que trobem al canal d'Unican a Youtube. 

Veure el resum del curs

Veure el programa i lectures del curs   
Veure Mòdul 4: Els déus de l'amor
Veure annex 8: Els déus de l'amor_Exercicis

ELS DÉUS DE L'AMOR

La mitologia reflecteix diferents tipus d'amor. Hera, esposa i germana de Zeus, representa l'amor al matrimoni; Demèter, l'amor maternal, a qui s'associa Hades i Persèfone, déus dels inferns; Afrodita, l'amor passional; Dionís, el desenfrenat; i Orfeu, l'amor fidel. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Hera

Hera no ha estat representada com a "amor del matrimoni" perquè, segons es considera, el matrimoni era una cosa natural que no calia representar. Es coneix més la vessant gelosa d'Hera, suportant amargament les incomptables infidelitats de Zeus. Amb tot, Hera li és fidel i representa la fidelitat al Cel com Orfeu serà la fidelitat a la Terra. Per això és protectora dels parts i de la família. 

A Demèter, associada a la fertilitat però també a la mort, la veurem més extensament al mòdul 6: els déus de la mort. Hades, déu dels inferns i pare de Persèfone, s'enamora de la seva filla i la rapta, emportant-se-la als inferns. Demèter/Cibeles/Ceres, mare i germana d'Hades, demana la intervenció de Zeus, que decideix que Persèfone passi la meitat de l'any als inferns amb Hades i l'altra meitat a la Terra, amb la seva mare Demèter. El mite explica les estacions de l'any. 

Demèter V aC
http://www.oocities.org/es
/bhd86/html/dioses.htm

Dione és un personatge associat a diferents tradicions. A la tradició grega se la considera una Oceànide, filla d'Oceà i Tetis. En algunes ocasions se la considera esposa de Zeus. A La Ilíada era la mare d'Afrodita, que és una divinitat prehel·lènica que es remonta a les deesses-mare de tradició mediterrània i que s'associen als rituals de fertilitat de l'orient mediterrani, com els dels fenicis i sumeris. 

A la mitologia grega té diversos orígens: en un neix dels genitals d'Urà quan cauen al mar; en un altre, és filla de Dione. Sigui com sigui és una de les 12 deïtats del panteó olímpic grec. 

Parlem, doncs, dels altres tres tipus d'amor: el passional, el desenfrenat i el fidel. 

AFRODITA I EROS: L'AMOR PASSIONAL

Afrodita té el seu equivalent romà en Venus. Les representacions escultòriques més conegudes són la Venus de Milo, datada del segle II aC i la Venus Medicea o Venus de Medicis, còpia romana d'un original grec. 

http://en.wikipedia.org/wiki/Venus_de'_Medici

http://ca.wikipedia.org/wiki/Venus_de_Milo

Les dues volen representar la bellesa femenina en el seu màxim esplendor. Afrodita/Venus no apel·la a l'amor romàntic sinó el desig amorós i sexual. 

Aquesta deessa apareix involucrada en nombrosos episodis de caràcter amorós. Està casada amb Hefest, un déu lleig i coix. Però li és infidel amb Ares, déu de la guerra, amb qui fins i tot té fills: el temor, el desamor i l'harmonia. També té relacions amb altres déus, com Hermes o Dionís. I també amb humans, com Anquises, pare d'Enees, fundador de Roma segons Virgili. 

Si la relacionaven amb els seus contraris o antagònics, lleig Hefest i guerra Ares, per exemple, era per explicar les contradiccions de l'espècie humana. 

Al Renaixement, tenim potser la representació pictòrica més coneguda, la Venus de Botticelli. 

http://es.wikipedia.org/wiki/El_nacimiento_de_Venus_(Botticelli)

Venus és un personatge que té una mitologia pròpia que seduïa als antics perquè, en època clàssica, resultava molt atractiva. És per això que el seu mite queda molt ben explicat i, com no va entrar en contradicció amb la tradició cristiana, al Renaixement, també es va representar. 

Botticelli, però, en fa una representació més aviat dolça. Eludeix la castració de Zeus i el llançament dels genitals al mar, de l'espuma dels quals neix Afrodita. Els vents, a l'esquerra, la fan arribar a les costes de Xipre, on la primavera l'espera per taparla amb un mantell de flors. 

El personatge de Venus, encarnant l'amor passional, ha estat font d'inspiració d'artistes al llarg dels temps. Època rera època, han fet servir el personatge de Venus a les seves representacions. Se la representa normalment en una actitud eròtica.

Cranach "el Vell" va fer diverses representacions de Venus. En la que es presenta al vídeo del MOOC, del 1531, la veiem amb Cupido. 

http://milenioscopio.blogspot.com.es
/2009/08/venus-y-cupido-con-un-panal-de-lucas.html

El tema de Venus era un tema recorrent i molts artistes en faran més d'una representació. Curiosament, al 2008, per anunciar una exposició sobre Cranach "el Vell" a Londres, es va crear un cartell publicitari amb una de les seves Venus. El metro de Londres va trobar que era massa provocativa i no va acceptar posar els cartells al metro.  

A més de Cranach, també Tiziano la representa en diverses ocasions. Per exemple, aquí la retrata al 1538 amb la seva Venus d'Urbino.

http://es.wikipedia.org/wiki/Venus_de_Urbino

I al 1550, la Venus recreandose en la música. Si ens fixem, totes dues es representen estirades, nues. A llarg del temps veurem com els artistes la representen així sistemàticament. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Venus_recre%C3%A1ndose_en_la_m%C3%BAsica

Altres artistes, també la representen eròtica, estirada i nua, moltes vegades l'acompanya Cupido (Eros), que esdevé el seu missatger, aquell que fa enamorar o desenamorar déus i mortals amb les seves fletxes. 

Aquí, la Venus de Carracci, de 1585, al Museu del Prado. Es titula Cupido junt a Venus descoberta per Adonis. 

http://ca.wikipedia.org/wiki/Annibale_Carracci

En aquesta altra, de Reni, Venus reclinada amb Cupido, de 1639. 

http://www.wikipaintings.org/en/guido-reni/reclining-venus-with-cupid

En aquesta altra, La Venus del espejo, de Velázquez que avui es troba a la National Gallery de Londres. No se sap quan va ser pintat exactament, però es calcula que entre 1647 i 1651. Pintant-la d'esquena, Velázquez no feria els criteris de la moral cristiana. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Venus_del_espejo

Eros o Cupido és una figura que, amb el pas del temps, s'ha associat a Venus/Afrodita. De fet, però, en la tradició hesiòdica, Eros, l'Amor, va néixer del Caos, com la Gea, la Terra. I d'ells van sorgir totes les coses existents: natura, déus i mortals. 

Associat posteriorment a Venus, es va convertir en una mena de déu, déu menor o semidéu. No només apareix representat amb Venus sinó també amb altres personatges: déus i mortals. En aquesta representació, el veiem amb Apol·lo i la serp Pitó. El quadre és de Cornelis de Vos, data d'entre 1636 i 1638 i és al Museu del Prado. 

https://www.museodelprado.es/coleccion/galeria-on-line/galeria-on-line/obra/apolo-y-la-serpiente-piton-1/

DIONÍS: L'AMOR DESENFRENAT

Els romans li deien Bacus i representa l'amor irracional, desenfrenat: el de les orgies, del teatre, del vi, de la rauxa i les festes. Hi ha molta bibliografia al respecte i és un mite summament complexe. Se l'associa al pàmpol i a la heura. 

Dionís era una divinitat molt atractiva i es representava àmpliament. El culte orgiàstic tenia una sèrie d'atributs, vestimenta i objectes rituals (com la flauta) al final del qual tenia lloc una orgia. Dionís, sobre un carruatge tibat per panteres negres, porta un seguici de sàtirs i mènades. 

Era la divinitat masculina de la fertilitat, de l'instint irracional, de la lliberació, del viure sense restriccions ni convencions que permetien les festes dionisíaques o bacanals. El culte orgiàstic predicava la llibertat individual. 

Una figura particularment unida a Dionís és Ariadna, representats aquí per Tiziano al seu Baco y Ariadna, d'entre 1520 i 1523, avui a la National Gallery de Londres. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Baco_y_Ariadna

La figura d'Ariadna va anar guanyant popularitat i va ser nombrosament representada a partir del Renaixement. 

Tot i que el vídeo diu que és de Tiépolo, la imatge correspon a un quadre renaixentista de Tintoretto, anomenat La boda de Baco y Ariadna, pintat entre 1576 i 1577.

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Jacopo_Tintoretto_003.jpg

Un altre pintor reconegut que va plasmar la imatge de Dionís/Bacus va ser Velázquez amb el seu quadre El triunfo de Baco, també anomenat Los Borrachos, de 1628-1629 que podem trobar al Prado. 

http://es.wikipedia.org/wiki/El_triunfo_de_Baco_(Vel%C3%A1zquez)

Com ja em vist amb les Venus, també hi haurà autors que en pintaran varies versions de Bacus i Ariadna, com Sebastiano Ricci. Una d'elles, pintada entre 1691 i 1694, es troba al Museu Thyssen de Madrid. Es titula també Baco y Ariadna. 

http://www.museothyssen.org/thyssen/ficha_obra/184

Una altra obra posterior de Ricci amb el mateix tema és d'entre 1712 i 1714. 

http://antesdelogos.blogspot.com.es/2013/09/dionisos-o-baco.html

També al Romanticisme se seguirà amb la tradició de representar a Bacus i Ariadna. Delacroix, per exemple, va deixar-nos la seva interpretació cap al 1860 a Baco y Ariadna. 

http://kalendartis.wordpress.com/2011/12/24/el-mito-y-el-arte-baco-y-ariadna/

A Roma, el culte a Bacus va ser molt difòs i celebrat ja que l'associaven a una divinitat que ells ja tenien, el Liber Pater. Va influenciar enormement fins i tot a cercles ocults, amb personatges com Mario, Marc Antoni i altre emperadors antonins, especialment Còmode. 

ORFEU: L'AMOR FIDEL A LA TERRA

Si Hera simbolitza la fidelitat al Cel, Orfeu la simbolitza a la Terra. Orfeu estima Eurídice i li és fidel però la  seva estimada mor a causa de la picada d'un escurçó. Orfeu, el millor músic de la Terra, comença a tocar cançons tristes i els déus es commouen tant que el deixen anar als inferns a buscar a la seva estimada. Però Orfeu acaba sortint sol i torna desconçolat i mai més estima cap altra dona.  

Recull per exemple el mite d'Orfeu i Eurídice el pintor francès Poussin amb la seva obra de mitjans del segle XVII. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Orfeo

Orfeu era una figura molt atractiva ja des de l'època clàssica. El seu atribut era la lira, amb la que deleitava déus i mortals. En aquesta imatge, un mosaic romà, podem veure una típica representació d'Orfeu. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Orfeo

Una altra representació, més tardana i en escultura, és la de Canova, que representa el moment en que els enamorats són apunt de sortir dels inferns i Orfeu es gira per mirar Eurídice, violant la normativa que havia imposat Hades. 

http://daszauberbuch.wordpress.com/2012/07/25/lamore-e-la-morte-il-poeta-e-il-limite-orfeo/

Com a aportació, destacar que la trista història d'Orfeu i Eurídice recorda a l'escena bíblica de Lot i la seva dona Edith, que acaba convertida en una estàtua de sal pel mateix motiu, mirar enrera mentre fugen, en el cas bíblic, de la destrucció de Sodoma i Gomorra, que seria un infern a la terra. 

Una representació de Rubens que es conserva al Prado és el seu Orfeu i Eurídice, d'entre 1636-37. A la imatge, a més d'Orfeu i Eurídice, surten Hades i Persèfone, déus dels inferns. 

https://www.museodelprado.es/coleccion/galeria-on-line/galeria-on-line/obra/orfeo-y-euridice/

Quan Orfeu va tornar a la terra sense Eurídice mai més va voler estar amb una altra dona i per això simbolitza l'amor fidel. Les dones tràcies (o les vacants), sentint-se rebutjades, el van esquarterar. Es diu que Orfeu seguia cantant tot i esquarterat...Ho representa Gustave Moreau a la seva obra de 1865. Es titula Orfeu o Jove tràcia portant el cap d'Orfeu. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Orfeo_(Moreau)

El mite d'Orfeu va desenvolupar el culte dels misteris òrfics que es va representar àmpliament als frescs de La Villa de Pompeia, com els de la imatge. 

Aquests misteris desenvolupaven tota una creença en la vida del més enllà perquè Orfeu havia pogut tornar del inferns al món dels vius. Aquest tema va tenir la seva variant religiosa en els misteris, que es va desenvolupar en època clàssica àmpliament, però no a partir del cristianisme, ja que entraven en contradicció amb la tradició de la resurrecció cristiana. 

http://barzaj-jan.blogspot.com.es/2011/03/misterio-en-pompeya.html