4.5 Una breu història de la humanitat_Una revolució permanent

Per a qui vulgui seguir el curs "A Brief History of Humankind" -una breu història de la humanitat- de Coursera, aquí resumeixo aquesta cinquena part de l'últim gran tema principal: LA REVOLUCIÓ CIENTÍFICA. Els altres grans 3 temes que explora el curs és la revolució cognitiva, la revolució agrícola i la unificació de la humanitat. El curs és en anglès. Veure el resum del curs. 

4.5. UNA REVOLUCIÓ PERMANENT. Aquest subtema o segona lliçó consta de 4 segments o vídeos. 

SAPIENS: NATURA I TEMPS 

http://www.cuantarazon.com/602683/evolucion

Es calcula que els 7 bilions d'humans que poblem el planeta pesem uns 300 milions de tones; els animals domèstics pesen uns 700 milions de tones; els animals en estat salvatge, tot i que no se sap exactament, es calcula que pesen menys de 100 milions de tones. Menys d'un 10% dels animals existents al món són animals salvatges. 

D'un cantó, cada cop tenim més capacitat d'explorar recursos gràcies a la ciència, però de l'altre cantó, les nostres accions amenacen l'ecosistema. Usem la ciència per manipular la natura i això pot encara comportar més desastres futurs. 

Però més que de destrucció de la natura, parlem de canvi i de com ens adaptem a les adversitats. La Natura no és destruïda sinó canviada. Fa 65 milions d'anys un meteorit va extinguir els dinosaures provocant un canvi profund en l'ecosistema, permetent l'existència dels mamífers. Aquesta destrucció, doncs, és bona si ho mirem des del punt de vista que, sense ella, nosaltres potser no existiriem...

L'homo sapiens no ha parat d'incrementar la població des de la revolució industrial: al 1700 hi havia al planeta uns 700 milions de persones, al 1900 uns 1,5 bilions i al 2013 som uns 7 bilions.  I cada cop depenem menys de les forces de la naturalesa: ens concentrem en nuclis urbans sòlids que minimitzen els desastres naturals; tendim a modificar els horaris gràcies a l'electricitat i, en general, estem més desconnectats que mai de l'essència de la naturalesa i per això hem tendit a preocupar-nos-en menys.

http://educacionambientalepsalle.blogspot.com.es/

La revolució industrial va comportar canvis en el sistema de producció i, a l'hora, juntament amb aquesta nova mentalitat consumista, va comportar canvis a nivell social i ecològic. El consumisme aposta pel confort, per la novetat, modifica la natura i els comportaments humans. 

Per exemple, l'agricultura tradicional segueix el ritme de la natura: tot té el seu temps. Però amb la revolució industrial, s'alteren els ritmes de la natura i es modifiquen les característiques genètiques dels aliments. Això permet que les adversitats climatològiques no facin minvar les reserves. 

Abans s'havia d'observar la natura: hi havia la nit i el dia, els moviments del sol i el pas de les estacions. Avui, hem modificat els cicles naturals per al nostre benefici però aquest canvi també ha influït en les nostres rutines. En l'agricultura tradicional cada temporada té les seves tasques però en l'agricultura industrial, els ritmes orgànics de la natura s'alteren i aconteix un canvi en la percepció dels cicles naturals. 

http://www.jardineria.pro/varios/labores/calendarios-agricolas/#.UsFbxPTuKgg

Antigament, els pagesos buscaven en la natura el pas de les estacions, l'escalfor del sol. Hi havia temporades però no hores ni anys. Amb l'explotació de l'agricultura industrial també va haver-hi, doncs, un canvi en la percepció i la manipulació del temps. I va néixer aquest "timing" frenètic que caracteritza les societats industrials occidentals i que tant difereix d'altres cultures tradicionalment nòmades o agrícoles. 

Els canvis en la producció també són notoris: abans de la revolució industrial, posem per exemple un sabater, produïa la sabata sencera, en totes les seves etapes i era més autònom. Però amb la revolució industrial, en una fàbrica de sabates, cada operari fa una part de la sabata i, per tant, un obrer és més dependent d'un altre i perd autonomia perquè no controla tot el procés de producció. En conseqüència, alentir-se en el temps d'execució de la tasca per part d'un obrer pot dificultar la tasca dels altres obrers. És un treball en cadena que depèn d'un "timing" determinat: tothom entra a la fàbrica al mateix temps, tothom dina a la mateixa hora, tothom surt de la feina quan toca la senyal. 

http://tend-uclm.blogspot.com.es/2012/12/practica-1-transformaciones-del-sxix.html

Si pensem, per exemple, en els itineraris acadèmics, es divideixen per anys de carrera i hores d'aprenentatge obligatòries. A les escoles, es produeix coneixement, així que es disposen els alumnes com a les fàbriques i se'ls predisposa a aquest ritme de producció industrial on s'ha d'aprendre tal cosa a tal edat i sinó, no ets vàlid. La industrialització comporta la uniformitat, la mirada única i obedient; formar part de la cadena i acomplir les nostres funcions per a no entorpir el procés. 

La revolució industrial ha modificat la organització social del temps: s'han de seguir uns horaris per a garantir el procés de producció industrial. Aquests horaris han modificat el comportament de les societats de manera que, tots els altres aspectes de la vida quotidiana han quedat impregnats d'aquest ritme marcat per les hores i els anys que promulga la producció industrial. 

El primer horari de transport públic va aparèixer a Anglaterra al 1784 i va ser dissenyat per precisar un servei de carruatges de cavalls que, com els trens moderns, connectaven les ciutats. Al 1874, les companyies angleses de trens van establir uns primers horaris per a la freqüència de pas dels trens. S'acordava un horari basat en el temps marcat per la línia imaginària que passa per l'observatori de Greenwich i que estableix el meridià que avui és considerat el zero i que, abans del domini anglès, passava per les Illes Canàries. 

http://www.apolo11.com/tictoc/fuso_horario_mundial.php

Al 1880 els anglesos van aconseguir una cosa increíble: la llei que posava el món sota l'esquema horari britànic, un horari que escapa als cicles naturals, un esquema artificial que va establir uns nous fusos horaris que regulen el ritme del món sencer. Es van sincronitzar totes les zones horàries del món i es va moure la línia imaginària del meridià zero per a posar-lo a Anglaterra. 

Les hores marcades, doncs, pel meridià de Greenwich diferien de les hores locals, com per exemple, altres ciutats com Manchester. Poc a poc, tothom va anar adquirint aquesta tendència rítmica del temps pautat per Greenwich i es va adoptar un itinerari de vida marcat per un model de producció industrial i, aviat, per un model de vida consumista que s'associa al progrés humà però que modela una societat uniforme, predictible i, per tant, controlable.

EL COL·LAPSE SOCIAL

Aquesta manipulació i control del temps a les vides humanes ha comportat el col·lapse del model de família tradicional i de les comunitats en general en benefici del model de producció industrial.

http://www.fotogramas.es/
Peliculas/Canino/Critica

La revolució agrícola va comportar l'unió de comunitats per organitzar-se però la revolució industrial, només en 200 anys, ha dividit les famílies i societats, que s'han atomitzat. Antigament, les famílies i les comunitats eren les que garantien la supervivència dels seus individus. Sinó treballaves al camp de la teva família, treballaves al del veí. Si estaves malalt, et cuidava la família o la comunitat. Si volies obrir un negoci, la família o comunitat t'ajudava i quan envellies, et cuidaven els fills. Era una mena d'economia de favors que sostenia la comunitat en base a unes creences comuns.

Després del model industrial, però, els individus depenen de l'Estat i els mercats, que passen a ser el proveïdors de seguretat i benestar. Es passa del camp a la ciutat, es treballa en fàbriques i s'esdevenen individus que, en cas de necessitat, esdevenen dependents de l'anomenat Estat del Benestar. Aquesta tendència desnaturalitza la comunitat i la família com a dador de seguretat i es deriven responsabilitats a l'Estat, posant a les seves mans el control de la ideologia dels individus i de la seva percepció de la llibertat. 

Els sentiments de comunitat, però, no desapareixen perquè els individus necessitem sentir-nos part d'algun grup o comunitat. Antigament, les comunitats eren íntimes, és a dir, persones que es coneixien de fa anys i de les que depenien les coses de la vida diària, la supervivència. Avui, però, tot i que no depèn la nostra supervivència, també sentim la necessitat de pertànyer a un grup. La nostra identificació dependrà ara de l'oferta dels mercats i de la posició que nosaltres ocupem en el cercle del consum: les tribus es defineixen pel que compren o consumeixen. 

http://blog.tralix.com/2012/02/27/puntos-para-una-integracion-exitosa/

Les societats s'han transformat molt en els últims anys i canvien constantment. Si hi ha alguna cosa que podem assegurar és que les societats es transformen, s'adapten, no podem negar el canvi. I és difícil definir una societat avui dia com ho seria el fet de voler veure el color real d'un camaleó. Any rera any, en els últims darrers anys, algún nou enginy o descobriment modifica les nostres vides i provoca canvis socials.

Tot i així, alguns pensen que sempre tot ha funcionat de la mateixa manera i que així seguirà funcionant. Molts pensen en un sistema hieràtic, inflexible, en un ordre fixe que no admet canvi. Però la realitat és que les societats evolucionen constantment, tot i que els canvis aconteixen lentament i, per a molts, són imperceptibles o s'adapten ràpidament a ells si es tracta de comoditats. I els integrem al nostre dia a dia i, poc a poc, com a resultat de la nostra pròpia evolució, cada dia es pensa més en una societat flexible i canviant i no pas en un sistema basat en un ordre immutable. 

Ningú creu avui que al 2050 les societats seran iguals a les d'avui, 2013: creiem en el canvi i en un futur millor. La història demostra, per exemple,  que la societat del segle XXI és la menys violenta comparada amb la resta de societats de la història humana coneguda. 

Sí que hi ha hagut moments revolucionaris en els últims 300 anys, com la Revolució Francesa o la Russa o la Lliberal però, normalment, els canvis se succeeixen mica en mica en el temps i són fruit de moltes passes precedents, com sol ser el cas de la ciència.

http://www.movilizatechile.cl/2013/04/revolucion-yo-revoluciones-columna-de-mauromura11/

SOBRE EL PODER I LA VIOLÈNCIA

Una cosa que demostra la macroestadística és que les societats es tornen menys violentes i que els Estats poden proveir seguretat als seus ciutadans. Les guerres són menys que a l'antiguitat. Tot i que segueixen causant morts, en una minoria de casos, el propi govern atempta contra els seus ciutadans: la policia, en un Estat democràtic i just, protegeix els seus ciutadans. 

Els Estats també s'han pacificat en els últims anys. Europa, per exemple, era un batibull i els països entraven en conflicte. Avui seria impensable una guerra entre Alemanya i Anglaterra. Però a Europa hi havia imperis que van declinar en Estats independents. Aquests, en pocs anys, s'han acabat unificant sota les estrelles de la Unió Europea. 

És curiós pensar en el cas de la Unió Soviètica. Els imperis mai han renunciat al seu poder sinó que lluiten fins a les últimes conseqüències. La URSS, però, va transferir el poder del seu imperi més pacíficament del que s'havia fet fins al moment. 

Una zona que tendeix a pensar-se que té una història violenta és Amèrica del Sud però en 130 ha passat per 3 guerres. L'última coneguda entre propis països, va ser la guerra entre Perú i Ecuador al 1941; abans d'aquesta, Bolívia i Paraguai entraven en conflicte del 1932 al 1933. Però l'anterior ja es remunta a 1884 quan Chile d'un cantó i Bolívia i Perú de l'altre, van declarar-se la guerra. 

http://www.animalpolitico.com/2013/04/desplazados/#axzz2oy247rX8

Relatiu als països àrabs, en els últims anys, només hi ha hagut un d'ells que n'ha envaït un altre: Iraq envaeix Kuwait al 1990. Entre països àrabs hi ha tensions a les fronteres, com per exemple, al 1970 entre Síria i Jordània. Però per a molts països, l'absència de guerra és la forma de pau. La nova manera de pensar en la pau, més que una absència de guerra, implica la impossibilitat d'una guerra. Seria com pensar que avui Brasil pensés en una invasió per part d'Argentina; o Espanya pensi en envair Portugal l'any que ve. I això, aquesta manera de pensar que el món es torna més i més pacífic. 

També passa perquè les armes es tornen més cares i, usar segons quina tecnologia com la bomba atòmica, assegura una ràpida extinció de la humanitat. Les guerres per territori o béns com matèries primeres es resolen amb l'adquisició d'aquestes possesions. Però el que fa ric un país no són els seus recursos naturals. Avui dia els països més pobres són els més rics en recursos naturals...

http://es.123rf.com/photo_18703420_diagrama-del-capital-humano.html

Els països més forts i més rics són aquells que asseguren el benestar dels seus ciutadans i garanteixen societats basades en el coneixement i en el capital humà dels seus ciutadans. Però el coneixement no es conquereix com una mina d'or o un camp de blat. M'ha fet especialment gràcia -encara ric ara- que el professor posés el següent exemple de la inviabilitat de la conquesta del coneixement: sabem que Califòrnia és un Estat molt ric. A Silicon Valley, per exemple, hi ha molta riquesa però aquesta radica en els enginyers de les companyies que tenen la seu a la Vall. No és una riquesa material és una riquesa de capital humà que no pot ser conquerida a l'antiga. 

Imaginem, però, que els xinesos decideixen envair Califòrnia per aconseguir el seu botí; i es planten amb avions i tancs a les platges de Califòrnia. La riquesa que ells voldrien aconseguir, és a dir, els enginyers, marxarien volant abans de ser conquerits i els xinesos es quedarien sense la riquesa a la que aspiraven...Així, doncs, presenta la inviabilitat de segons quines guerres i el minvar de la tendència a resoldre conflictes per les armes. 

Però no a tots el llocs del món la màxima riquesa és el coneixement, no a tot arreu es pensa en el capital humà com a major inversió de futur, com a una nova forma de riquesa. Les pitjors guerres que encara aconteixen al món són a causa d'una riquesa material, de recursos naturals: or, diamants, petroli...Però, en general, es tendeix a una societat més pacífica que apunta a una riquesa pròpia, immaterial, una riquesa del coneixement.